dissabte, 5 / gener / 2008

Nit de Reis

És mitjanit de Reis, dia de l'any màgic per excel·lència. Avui he tornat a Tona des de Madrid per passar-hi una setmana de vacances i agafar forces pels dies de pre-campanya que ens esperen.
He vingut amb tren. Feia fred i hi havia bancs de boira. El paisatge de Castella primer, de l'Aragó després i finalment de Catalunya és meravellós. He imaginat els tres Reis avançant de nit pels Monegros i he desitjat amb totes les meves forces que no es tiri endavant el macrprojecte de construir un gran centre-casino, a l'estil de Les Vegas, en aquests paratges. Tan de bo els Reis ens escoltin...
Els Reis de Tona han estat, un any més, esplèndids. El poble ha tornat a fer olor de vermelló (sempre tinc dubtes sobre com s'escriu el nom d'aquesta planta tan nostra) i s'ha tornat a omplir de foc i fum per guiar els tres Mags d'Orient. Els tonencs érem feliços veient l'espectacle. Jo he aprofitat l'ocasió per xerrar i saludar a molts amics i coneguts.
Per acabar les festes, bons llibres. Em permeto de recomanar-vos "Firmin", de Sam Savage, publicat per Seix Barral. És una petita joia "literària", una fàbula que s'adiu bastant bé a la nit d'avui.
Salut i bona nit!

dilluns, 24 / desembre / 2007

Nit de Nadal

Avui és la nit de Nadal; recordo els poemes de Gloria Fuertes, quan parla del nadó nascut en una porteria, fill de treballadors; en els poemes de Salvat-Papasseit i els seus estibadors del port, els carros que passen de nit, els homes i dones asseguts a taula que obliden els pobres (i tan pobres com són, ens diu...). Penso, ara que ja és de nit, en els carrerons de Betlhem, que vaig visitar aquest estiu; en els centenars de palestins que hi malviuen, en els cristians que resaran als sòtans de l'església de la Nativitat; penso en el Mur que s'aixeca a pocs metres del temple.
Penso en els amics i coneguts que ens han deixat aquest any.
Penso en tots els amics que he fet aquest any a Madrid, persones genials d'arreu de l'Estat que m'han fet més feliç l'any que acaba.
Diu el poeta "Un camí, quina cosa més curta de dir/ quina cosa més llarga de seguir..." Com la vida.
Bona nit de Nadal (els tonencs ja tenim l'estrella al capdamunt del Castell. Reconforta).

dimarts, 20 / novembre / 2007

L'any que ve, a Jerusalem

Dimecres, 14 de novembre. Hotel Palace. Madrid. 9 del vespre. Fa gairebé 25 anys, els socialistes espanyols es reunien en aquests salons, un pèl passats de moda, per celebrar la seva primera gran victòria electoral. Avui, tardor del 2007, la situació és ben diferent: la Fundació de Comunitats Jueves d'Espanya entrega el premi "Senador Ángel Pulido" al president Pujol per la seva defensa del poble de David i de la causa israeliana. D'aquella nit de 1982, avui, en aquest hotel, només en queda el defensor (d'una part) dels pobles de l'Estat, Enrique Múgica, que també -a la seva peculiar manera- és un lluitador prosionista.
L'expresident de la Generalitat diu coses sensates, interessants, que provo de sintetitzar, amb algun peu de pàgina de collita pròpia. A veure si ens en sortim.
1. Admet que sempre ha estat un defensor dels drets d'Israel i de la causa sionista, encara que les modes políticament correctes no ho aconsellin.
(Em sembla un exemple d'honradesa i de coherència política. Els èxits electorals de Pujol demostren que els ciutadans són intel·ligents i que prefereixen la sinceritat i la coherència davant dels discursos líquids i puntuals que tan s'estilen avui).
2. Assegura que n'és un defensor per qüestions ètiques, morals i religioses.
(Moralment jo també comparteixo que els jueus tenen dret a tenir la seva llar, el seu propi Estat, recordant la seva tràgica història com a poble, l'holocaust. Éticament i políticament és necessari defensar l'Estat d'Israel, més quan l'Iran amenaça la seva destrucció de forma inadmissible. A més, Pujol ho defensa des del seu catolicisme militant: un bon exemple de la convivència interreligiosa).
3. Evita fer una defensa des d'un punt de vista polític, comparant Israel i Catalunya.
(No comparteixo la visió d'un determinat nacionalisme català que s'ha emmirallat a vegades amb el poble d'Israel. No. No hi tenim res a veure. Em sembla interessant que Pujol eviti la reflexió quan, sovint per omissió, l'expresident li ha donat oxigen).
4. Cal no donar lliçons als israelians, perquè nosaltres marxem i ells es queden. Cal ser modestos i crítics des de l'amistat.
(Ho compara amb les lliçons pedants que rebien els antifranquistes per part d'intel·lectuals estrangers, que venien a Catalunya i després fotien el camp al seu país, educat i democràtic mentre aquí continuava la barbàrie. Té tota la raó. El problema del Pròxim Orient és molt complex, no admet simplificacions. Aquí una bona part de l'esquerra manté un discurs a vegades massa fàcil, de bons (palestins) i dolents (jueus). ¿quan s'adonaran que no tots els israelians pensen com Ariel Sharon, que la majoria d'israelians no són ultres i que l'Estat d'Israel el van fundar persones vinculades al socialisme, com Ben Gurion?).
Tot això, reconeixent, evidentment, també el dret bàsic dels palestins de viure a casa seva, amb llibertat i seguretat. Uns palestins que han patit massa ja l'opressió brutal d'alguns governs israelians.
En fi, que les paraules de Pujol -anècdotes incloses- em van semblar apassionants (per exemple, la construcció de la primera sinagoga des de 1492 a l'Estat espanyol, impulsada pel seu Govern a Barcelona). Paraules carregades de sentit comú amb poc ressò a la premsa. Us recomano, per cert, el llibre sobre Israel del professor Culla, que va fer la presentació de l'acte.
Com diu el vell refrany hebreu, l'any que ve a Jerusalem. N'hi ha ganes.

dimarts, 6 / novembre / 2007

Jugar (o fer política)

Últimament, en determinats cercles polítics, s'ha posat de moda el llibre No pienses en un elefante, de George Lakoff. L'autor parla de la necessitat d'establir marcs de referència mental, de guanyar aquesta batalla per vèncer en unes eleccions. Penso que en la política és bàsic establir -més enllà d'aquests paràmetres- regles de joc. Sí, de joc.
Jugar és de les coses més serioses que un pot fer a la vida. A Tona ho sabem prou bé perquè fa anys que ens hi dediquem, sobretot per Sant Andreu, a finals de novembre, amb la Fira de la Pesseta i la Fira Joc Joc. Molt recomanable, ja us en parlaré a fons quan s'acosti la data. De fet, la imatge que encapçala aquests apunts d'avui apareix a la web http://www.jocs.org de l'amic Oriol Ripoll, amb qui avui he coincidit a la Plaça (àgora, espai prioritari de la festa, la conversa, el joc. Punt de trobada i de sortida). A la plaça de Tona, com a la de tots els pobles, els tonencs hi hem après a ballar, a discutir, a estimar, a manifestar-nos, a fer les paus... a jugar. És el cor col·lectiu.
Del joc n'hauríem d'aprendre més; n'haurien d'aprendre els qui es dediquen a la política perquè la principal premissa a l'hora de jugar és conèixer les regles, saber de què va la cosa. On són els límits. Què ens està permès i que se'ns està vedat. Una mica així com la Constitució (o l'Estatut) que ens afirma quins són els nostres drets ciutadans i el seu negatiu, el Codi Penal, que ens recorda què està penat en un Estat de dret com el nostre. Tot i discrepar democràticament (com la majoria) d'aspectes de les nostres lleis, tinc un respecte escrupolós pels límits: si ens els saltem estem perduts. Cal respectar allò que col·lectivament ens hem donat com a espai de trobada (àgora) per funcionar perquè, sinó, caurem al nivell de la barbàrie.
Hi pensat aquests dies, quan veig que en els debats parlamentaris a vegades el consens no arriba ni tan sols a aquests mínims que, modestament, em sembla que haurien de compartir dretes i esquerres, nacionalistes perifèrics i nacionalistes centralistes: respecte escrupolós per les institucions per garantir uns marcs de referència que ens facin sentir segurs i lliures com a ciutadans.
Per això no m'agrada que es cremin fotos de ningú. I ho dic des d'un republicanisme militant i convençut. Crec que hi ha coses que no ajuden ni convenen ni són de bon gust. De petits vam aprendre que si jugàvem amb foc ens podiem cremar i això no és massa recomanable. Que les coses no ens agraden? canviem-les! Però pels canals tranquils de la democràcia. Com vam fer amb l'Estatut. Jo vaig defensar el SÍ perquè, entre d'altres coses, em va semblar que els catalans per una vegada érem adults i ens estàvem fixant unes normes clares i positives per entendre'ns, amb l'Estat espanyol. Perquè si ara el TC ens el tomba, tenim arguments per fer-hi front. Les coses ben fetes són més lentes però sempre més sòlides. No en dubtem. Salut i bons llibres.

dilluns, 5 / novembre / 2007

Poema

Avui que estreno bloc nostàlgic-festiu, voldria posar-hi aquest poema de la vigatana Maria Àngels Anglada que sempre viatja amb mi, sobretot des que visc a 600 quilòmetres de casa... Dues planes He estimat el Montseny sense ametistes, la plana adusta en els seus llargs hiverns, els vels espessos d'imprecisa boira. Conec el ressò clar de les campanes als vells carrers de la ciutat dels sants, la plaça on van penjar en Bac de Roda. Camí dels vents, he estimat l'altra plana els vols de les gavines als sembrats, les aigües, com nosaltres, indecises. Us recomano les Obres Completes de l'autora, a cura de l'amic Eusebi Ayensa, ara responsable del Cervantes a Atenes. També un parell d'adreces, una de les quals del meu bon amic Josep Tero, incansable lluitador de l'art i la nostra literatura (i a qui dec un suquet de peix a L'Escala i uns bunyols de quaresma a Verges gloriosos!)... www.escriptors.cat/autors/angladama http://www.joseptero.com/

Benvinguts, passeu passeu...

El problema d'aquest país és que mengem massa, deia l'admirat Joan Capri. Quin geni, tanta raó en tantes coses... Jo no sé si mengem massa o no però a Espanya (i a Catalunya) la cosa és que es menja molt bé. Madrid no té una cultura culinària pròpia i això és meravellós perquè s'hi pot trobar el millor peix del Cantàbric o la millor carn de terra endins, de Lleó o de l'Aragó. En la cuina, la capital de l'Estat espanyol no pot ser nacionalista! Jo no sé si mengem massa, però mengem bé. De qualitat. En el fons, el bon vi i la bona teca han servit per apaivagar aquestes tensions nervioses que massa sovint sacsegen Espanya. Tensions que no passen de la pell política perquè tenim la panxa plena. Abans, en temps de gana, les crisis es convertien cada dos per tres en guerres cruentes. Avui es crida molt però també es paeix molt i ja se sap que quan un ha acabat un bon dinar veu les coses amb més perspectiva i amb esperit menys guerrer. Com podeu veure a la primera foto que ha penjat al bloc, a Madrid (a més d'atipar-nos i treballar fort) també riem i ens divertim molt (tindrem temps de parlar dels bars madrilenys). Ja veieu la cara que fem un servidor i els meus amics periodistes Toni, David i Ramon, que s'intueix a sota. Res més. Com deia el mestre Sisa, oh benvinguts passeu, passeu...que quants més serem més riurem! Apa, salut i bons llibres!