Potser hi ha alguna cosa de frivolitat, quan hi ha una guerra en marxa a quatre passes, en l'acte de passejar tranquil·lament per la ciutat que té la clau per aturar-la o intensificar-la. Passejar i sentir-se feliç. És contradictori, com tot en aquesta ciutat que em fascina, Jerusalem.
És dimecres, dia feiner. Fa un dia de sol i un aire fred (estem a 900 metres d'altitud). Ben Yehuda, carrer comercial, i els seus voltants estan plens de gent que va i ve. Un senyor s'entrebanca i cau. Els vianants l'ajudem a alçar-se. Al parc de la Independència hi ha joves prenent el sol, menjant, jugant a bàsquet. Ben a prop d'aquí -una altra contradicció- s'ha d'aixecar el polèmic Museu de la Tolerància, en uns terrenys on hi ha un antic cementiri àrab. Prenc un cafè amb la Geni Lozano, la corresponsal de Catalunya Ràdio a Israel, i l'Eva Blanch, periodista de la ràdio que també està cobrint el conflicte. M'admira la seva energia i la feina que estan fent. S'ho estan currant molt i això és nota en l'excel·lent informació que recullen en les seves cròniques. El relat que fan és precís, acurat i entenedor.
Camino per la ciutat, sol, de retorn a l'hotel i no sé si els que m'envolten són indiferents a la guerra. No ho crec pas. Tinc la sensació que estan en un compàs d'espera. Són dies intensos per la diplomàcia, que ja està actuant, i l'alto al foc no tardarà gaire. Pensen ja en el dia després?
És dur i deu ser cansat viure sempre a la defensiva.
Escric aquesta nota des de l'Hotel King David, un símbol. Aquí els guerrillers jueus van cometre-hi un atemptat contra l'ocupant britànic de Palestina (us recomano la peli "Exodo", amb Paul Newman). Un retall d'Història.
El sol llueix.
Les grues es mouen.
Xiprers i roca blanca.
Cal tornar a la feina.
