Dimecres, 14 de novembre. Hotel Palace. Madrid. 9 del vespre. Fa gairebé 25 anys, els socialistes espanyols es reunien en aquests salons, un pèl passats de moda, per celebrar la seva primera gran victòria electoral. Avui, tardor del 2007, la situació és ben diferent: la Fundació de Comunitats Jueves d'Espanya entrega el premi "Senador Ángel Pulido" al president Pujol per la seva defensa del poble de David i de la causa israeliana. D'aquella nit de 1982, avui, en aquest hotel, només en queda el defensor (d'una part) dels pobles de l'Estat, Enrique Múgica, que també -a la seva peculiar manera- és un lluitador prosionista.
L'expresident de la Generalitat diu coses sensates, interessants, que provo de sintetitzar, amb algun peu de pàgina de collita pròpia. A veure si ens en sortim.
1. Admet que sempre ha estat un defensor dels drets d'Israel i de la causa sionista, encara que les modes políticament correctes no ho aconsellin.
(Em sembla un exemple d'honradesa i de coherència política. Els èxits electorals de Pujol demostren que els ciutadans són intel·ligents i que prefereixen la sinceritat i la coherència davant dels discursos líquids i puntuals que tan s'estilen avui).
2. Assegura que n'és un defensor per qüestions ètiques, morals i religioses.
(Moralment jo també comparteixo que els jueus tenen dret a tenir la seva llar, el seu propi Estat, recordant la seva tràgica història com a poble, l'holocaust. Éticament i políticament és necessari defensar l'Estat d'Israel, més quan l'Iran amenaça la seva destrucció de forma inadmissible. A més, Pujol ho defensa des del seu catolicisme militant: un bon exemple de la convivència interreligiosa).
3. Evita fer una defensa des d'un punt de vista polític, comparant Israel i Catalunya.
(No comparteixo la visió d'un determinat nacionalisme català que s'ha emmirallat a vegades amb el poble d'Israel. No. No hi tenim res a veure. Em sembla interessant que Pujol eviti la reflexió quan, sovint per omissió, l'expresident li ha donat oxigen).
4. Cal no donar lliçons als israelians, perquè nosaltres marxem i ells es queden. Cal ser modestos i crítics des de l'amistat.
(Ho compara amb les lliçons pedants que rebien els antifranquistes per part d'intel·lectuals estrangers, que venien a Catalunya i després fotien el camp al seu país, educat i democràtic mentre aquí continuava la barbàrie. Té tota la raó. El problema del Pròxim Orient és molt complex, no admet simplificacions. Aquí una bona part de l'esquerra manté un discurs a vegades massa fàcil, de bons (palestins) i dolents (jueus). ¿quan s'adonaran que no tots els israelians pensen com Ariel Sharon, que la majoria d'israelians no són ultres i que l'Estat d'Israel el van fundar persones vinculades al socialisme, com Ben Gurion?).
Tot això, reconeixent, evidentment, també el dret bàsic dels palestins de viure a casa seva, amb llibertat i seguretat. Uns palestins que han patit massa ja l'opressió brutal d'alguns governs israelians.
En fi, que les paraules de Pujol -anècdotes incloses- em van semblar apassionants (per exemple, la construcció de la primera sinagoga des de 1492 a l'Estat espanyol, impulsada pel seu Govern a Barcelona). Paraules carregades de sentit comú amb poc ressò a la premsa. Us recomano, per cert, el llibre sobre Israel del professor Culla, que va fer la presentació de l'acte.
Com diu el vell refrany hebreu, l'any que ve a Jerusalem. N'hi ha ganes.
