Jerusalem Postal

Potser hi ha alguna cosa de frivolitat, quan hi ha una guerra en marxa a quatre passes, en l'acte de passejar tranquil·lament per la ciutat que té la clau per aturar-la o intensificar-la. Passejar i sentir-se feliç. És contradictori, com tot en aquesta ciutat que em fascina, Jerusalem.

És dimecres, dia feiner. Fa un dia de sol i un aire fred (estem a 900 metres d'altitud). Ben Yehuda, carrer comercial, i els seus voltants estan plens de gent que va i ve. Un senyor s'entrebanca i cau. Els vianants l'ajudem a alçar-se. Al parc de la Independència hi ha joves prenent el sol, menjant, jugant a bàsquet. Ben a prop d'aquí -una altra contradicció- s'ha d'aixecar el polèmic Museu de la Tolerància, en uns terrenys on hi ha un antic cementiri àrab. Prenc un cafè amb la Geni Lozano, la corresponsal de Catalunya Ràdio a Israel, i l'Eva Blanch, periodista de la ràdio que també està cobrint el conflicte. M'admira la seva energia i la feina que estan fent. S'ho estan currant molt i això és nota en l'excel·lent informació que recullen en les seves cròniques. El relat que fan és precís, acurat i entenedor.

Camino per la ciutat, sol, de retorn a l'hotel i no sé si els que m'envolten són indiferents a la guerra. No ho crec pas. Tinc la sensació que estan en un compàs d'espera. Són dies intensos per la diplomàcia, que ja està actuant, i l'alto al foc no tardarà gaire. Pensen ja en el dia després?

És dur i deu ser cansat viure sempre a la defensiva.

Escric aquesta nota des de l'Hotel King David, un símbol. Aquí els guerrillers jueus van cometre-hi un atemptat contra l'ocupant britànic de Palestina (us recomano la peli "Exodo", amb Paul Newman). Un retall d'Història.

El sol llueix.

Les grues es mouen.

Xiprers i roca blanca.

Cal tornar a la feina.

Gaza (III)

Demà dilluns el ministre Moratinos comença una mini-gira pel Pròxim Orient. Cal accentuar la pressió diplomàtica sobre Israel. Europa ha d'actuar, ja va tard. El ministre espanyol és un home que sap de què parla, coneix bé la regió (hi va ser ambaixador i enviat especial de la UE, abans de formar part del gabinet de ZP). Serà interessant veure de prop aquests contactes i intentar veure què hi diuen els països de la regió -peces essencials d'aquest trencaclosques- que fins ara en semblen voler quedar-ne una mica al marge...

Van passant els dies i les imatges de l'ofensiva són doloroses, terribles. Cal un alto al foc. Cal aturar la matança ja. Per ètica. Per justícia. Per pietat. Israel, un país que em té fascinat, s'hi juga perdre definitivament la batalla de l'opinió pública internacional. La desmesural, sempre la fotuda guerra... I insisteixo: no oblidem que un país és quelcom més interessant i més ampli que el seu govern!

Dos apunts més. Us recomano un brillant article de la Pilar Rahola fa uns dies a La Vanguàrdia sobre la (a)crítica sense matisos contra Israel al món occidental. Posa les coses bastant al seu lloc. Ja miraré de reproduir-lo aquí.

Segon apunt. Repassant unes notes de l'últim viatge a Israel llegeixo les paraules que ens va dir una persona molt influent en el govern israelià: "Al final, l'única sortida possible amb Hamàs és el diàleg. Ara bé, de moment serà inevitable una operació militar. El gran problema és què fem el dia després d'aquest atac".

M'agrada una frase que li vaig sentir dir fa anys al Joan Barril: És complicat tenir agafat un llop per les orelles. Saps que te'n hauràs de desfer, però el gran problema és el "com".

Reis

Venint de Vic, des de la carretera, s'alça una columna de fum, espessa i vertical. Ve del centre de Tona. Els nens i nenes hi cremen les atxes de vermelló (m'expliquen que cada any hi ha més fumerela perquè cada vegada es cremen més plantes de jardí i menys de salvatges, de la que creix a la marga grisa del nostre poble).

Un any més els Reis arriben a Tona seguint aquesta flaire intensa, marejadora, i la llum del foc, que fa perillar les capes dels patges que acompanyen els Tres Savis.

M'agrada, m'emociona, com es viu aquesta nit al nostre poble. A vegades (moltes!) fem grans coses col·lectives, els tonencs.

Salut i bons Reis, amics republicans.

Gaza (II)

Dissabte a la nit. Nota d'urgència. S'ha acabat el shabbat hebreu i comença l'operació militar terrestre a la Franja de Gaza. El pèndol del dilema es mou entre el dret d'Israel -Estat democràtic, reconegut per l'ONU- a defensar-se, i el dret a la vida, el dret de la població palestina a viure en pau i llibertat al seu propi país. La complexitat. Els caires, que són importants. Recomano les cròniques de l'Henrique Cymerman a La Vanguàrdia. També el llibre que estic llegint aquests dies: "El decano", de Tomás Alcoverro, cròniques d'una vida periodística al Pròxim Orient, amb epicentre a Beirut.

PD. He descobert fa poc el cinema de l'israelià Amos Gitai. La seva peli "Kippour", sobre la guerra del 1973, és tristament recomanable aquests dies...

Gaza

Fa un temps vaig escriure en aques bloc una frase dita pel ministre Moratinos durant un viatge al Pròxim Orient. Deia: "Gaza mira Barcelona". Avui és el món qui mira aquest petit territori de la costa mediterrània, el més poblat de la terra. Israel l'ha bombardejat i l'operació terrestre sembla imminent. La crisi humantària, com en tota guerra, és dramàtica.

Aquests dies s'escriu i es "tertul·lieja" molt sobre el tema. Tothom parla. Tothom opina. Tothom condemna sense matisos a Israel (ep, no pas al govern israelià!). L'altre dia li comentava a un amic què hauríem pensat nosaltres si, quan Aznar va portar Espanya a una guerra immoral i il·legal, la comunitat internacional hagués criticat sense matisos el conjunt de la societat espanyola: justament el gruix de la ciutadania d'aquest Estat va liderar l'oposició a la paranoia bel·licista del president espanyol. Crec que no es pot condemnar mai un país en el seu conjunt ni fer judicis unidimensionals de bons i dolents.

No en sé prou del Pròxim Orient per valorar o analitzar amb criteri la situació. Tinc la sensació que quan més t'endinses en una determinada realitat, menys la coneixes.

Només puc dir que em sembla desproprcionat l'atac, i que, des d'un punt de vista ètic, condemnable perquè res justifica la mort d'una persona, i menys de la població civil; des d'un punt de vista polític, no crec que l'atac apropi una solució al conflicte; des d'un punt de vista pràctic, s'acabaran després d'aquesta ofensiva les agressions dels terroristes de Hamàs als territoris israelians del Neguev? Ho dubto.

Ara bé, no oblidem una de les qüestions de fons: ¿té dret un Estat democràtic com Israel a defensar-se de les agressions sobre el seu territori i els seus habitants?

Alguns apunts que crec que s'han de tenir en compte: per què la comunitat internacional no ha aturat abans el llançament de coets a Israel?; quin paper hi juguen les eleccions israelianes del 10 de febrer?; i la fissura nacional palestina?, per què la primera reacció d'Abbas és dir que la culpa és de Hamàs?; per què passa gairebé desapercebut que Israel va avisar abans d'atacar al líder islamista Nizar Rayan i que ell va optar per quedar-se amb la seva família, la majoria de la qual va morir?; per què l'esquerra israeliana, amb l'autor Amos Oz al capdavant, estan a favor de l'operació militar a Gaza?; qui recorda que les poblacions israelianaes del sud constantment atacades per Hamàs són de majoria treballadora, de renda baixa?..

És complex tot plegat, molt complex i si volem veure-ho en termes de blanc o negre ens equivoquem. Tan de bo s'aturi ja l'ofensiva i no es converteixi en una guerra de dimensions més regionals (no ho crec, la resposta dels govens àrabs ha estat més aviat discreta).

Un cop més topem en el gran problema de la territorialitat no resolta que ha convertit aquella terra fascinant en un polvorí encès des de la sortida dels britànics de Palestina. Cal avançar ja en la creació de dos Estats democràtics, amb els límits ben clars i acceptats per totes les parts. Em sembla, però, un quimera tal com està el paisatge...

Un dia a l'escola

Feia temps que no tornava a l'escola, a la meva, on vaig estudiar. Les coses han canviat. L'EGB ha deixat pas a l'ESO i als grups MAC, la pre-tecnologia a la informàtica més avançada i hi ha un bullici de cares noves que aprenen i ensenyen en un procés sense fi d'anada i tornada... És el recomençar constant, són els mil dilluns viscuts, els mil dilluns que vindran... L'edifici s'ha fet gran i les parets petites(¿o és potser només que hem crescut?).

Hi vaig tornar dimecres. Feia fred a fora però l'escalfor a dins era acollidora. M'hi van convidar a parlar de periodisme o, per ser més precisos, de la meva experiència en aquest terreny a Madrid. Vam reflexionar sobre la mirada, sobre l'objectivitat, sobre els polítics, sobre com explicar les coses perquè siguin entenedores, sobre el llenguatge, sobre el treball en grup, sobre les fonts d'informació... Va ser gratificant. És bo, penso, parar a vegades i analitzar les coses que estem fent: quan proves d'explicar alguna cosa a algú, primer l'has d'entendre tu, oi? I no sempre és fàcil.

Mentre parlava sentia una sensació entre curiosa i divertida: em veia assegut, temps enrera, en aquelles cadires i pensava que m'hauria agradat que un exalumne m'expliqués com li havia anat a la vida professional. Al cap i a la fi, som allò que hem après, allò que ens han ensenyat. Aquests joves, com jo, tenen la sort de tenir grans mestres. Entre ells la Mercè, que va fent possible amb la seva tenacitat xerrades com aquestes i un miler d'activitats més. Cada cop que hi parlo, que l'escolto, em pregunto: com es pot mantenir sempre tan viva la il·lusió? Com s'aconsegueix encomanar sempre aquestes ganes de fer, de crear, de millorar, de viure?

Quina sort que teniu, alumnes de 4t d'ESO, de tenir a prop persones com la Mercè i quina sort que tenim alguns de poder considerar-nos-en amics.

La nit sobre la ciutat sagrada

Fa poc vaig publicar una entrada amb una foto de Jerusalem. Ara hi he tornat en un viatge organitzat pel govern israelià. Un grup de periodistes hem conegut durant una setmana de primera mà aspectes diversos del conflicte i ens hem apropat una mica més a la política i a la societat hebrea. Ser a Jerusalem un divendres, quan apareixen les tres primeres estrelles al cel i, per tant, comença el shabbat és alguna cosa que commou: a mi se'm posa la pell de gallina, no puc fer-hi més. Ja de nit cal pujar al Mont de les Oliveres i contemplar, ben abrigat, aquesta vista de la ciutat santa. Ara ja només penso quan podré tornar-hi...